Bloc

AUTOAJUDA

Sat, 19 Mar 2011 13:01:06 +0100

A que es deu aquest fenomen?
A la desaparició de la religió com a vehicle de superació personal? A la influència del fenomen New Age? Al sentiment de desesperació de la població per la manca de referents clars, i a la pèrdua de valors? Als valors post-moderns de l’immediatisme i cultura de masses?

L’Autoajuda, un terme de la cultura moderna, on suposats gurus i mestres, indueixen a pensar que coneixen tècniques de superació personal per a que la gent s’ajudi a si mateixa a tirar endavant en els problemes quotidians i exploti al màxim la potencialitat de la vida i les recompenses que aquesta li pot oferir, per les quals té dret pel seu esforç i treball.

Si es busca a la Viki el terme Autoajuda ja es veurà com hi ha alguna cosa que no rutlla. El tema no està exempt de debat. Algunes pàgines fins i tot han estat retirades... Què estrany? Amb un fenomen tan de masses!

Els llibres d’autoajuda toquen molts temes, des dels de l’amor com el de l’argentí Walter Riso, o com fer-se ric com Robert Kiyosaki. Hi han programes de ràdio com l’Ofici de viure, que agrupen a molts d’aquests “mestres” que hi són contertulians. Les conferències donades per especialistes de creixement personal segons la terminologia pròpia d’aquest mon, tenen un seguiment cada vegada més ampli. Sovint aquests llibres figuren en la part més alta de les llistes de llibres de no-ficció més venuts, com és el cas del fenomen editorial “El Secret” de Rondha Byme. Cada vegada hi ha més autors que s’hi atreveixen i que hi veuen mercat.

Sempre que hi han situacions de patiment humà la gent ha acudit als consell d’altres sigui en forma de religions, o d’experts d’Autoajuda. De fet, desgranar de les religions quant hi ha de teologia i quant de consells de superació personal seria difícil. Un cas recent va ser a Haití on setmanes després del devastador terratrèmol del mes de gener de l’any 2010 i en ple procés de dol per part de la població, hi va haver un ressorgiment elevat de presència d’haitians a les esglésies i actes religiosos. Diuen els experts que el dol crea necessitat de paraules de suport (cas Haiti) però a la vegada el dol crea una desafecció de la creença. Els nostres cervells estan programats per creure, i pocs ho podem evitar. Cada dia surt un nou expert que ens explica una nova versió!

Com a gestor organitzatiu i venedor i comunicador de idees m’interessa saber el perquè dels fenòmens de replicació massiva. Per què els llibres i gurus d’auto-ajuda tenen tanta audiència? En aquest post em voldria concentrar en les tècniques i el fenomen de comunicació que segueixen aquests autors per tal d’atreure a tanta gent. M’interessa aquest fet des d’una perspectiva de la gestió d’emocions que fan dels lectors o oients. Potser en podríem treure alguna conclusió i aprenentatge que serveixi per a millorar la forma com les organitzacions, empreses comercials o de serveis, ens comuniquem i relacionem amb els nostres clients interns, i amb els consumidors dels nostres serveis o productes. Els gestors d’aquestes organitzacions som sovint culpables de no entendre ni un borrall de com tractar amb les emocions humanes.

L’Autoajuda és el conjunt de consells donats per experts, però en en format “take-away”, és a dir llest per a emportar, adequat per a la vida moderna, per tal de que els afligits aconsegueixin una superació personal, solucionant els conflictes o problemes a través de la potenciació de les habilitats pròpies i adquirint-ne de noves.

Com que estem fatal, que diria aquell, i qui no té un all té una ceba, el consum d’aquest tipus de producte està pels núvols. Sovint trobem aquests consells classificats per temes i publicats en llibres.

Respecte a l’origen de l’Autoajuda, diria que des de l’aparició del llenguatge sempre hi ha hagut tradició oral de consells sobre com superar obstacles. diu Marc D. Hauser en el seu llibre Moral Minds, que la moralitat apareix en l’home juntament amb el llenguatge i la tenim cablejada als cervells igual que el llenguatge universal descrit per Chomsky. Li posem lleis i religions, de la mateixa manera que a la gramàtica universal li posem llengües i idiomes. Suposo que ens ha anat arribant fins als nostres dies en forma d’històries morals, refranys, o dites populars. Però de forma documentada ho comencen a detectar en els escribes de l’antic Egipte, i ja després en tots els llibres de l’Antiguitat com en els Proverbis, o a l’Orient per exemple en Yi Jing el cèlebre llibre oracular xinès datat 2400 aC.

Tanmateix en el boom de l’Autoajuda jo hi veig una causa més immediata en l’aparició de la Psicologia Humanista allà a meitats dels anys setanta, paral·lel a l’aparició del fenomen de la Nova Era. Aquest corrent reaccionava en front de la Psicologia Conductual i el cientifisme del moment. La Psicologia humanista advocava per a una visió de l’home molt més global, segons ho defineix Kalawski:

Èmfasi en l'únic i personal de la naturalesa humana
Confiança en la natura i recerca de la natura
Concepte de consciència ampliat
Transcendència de l'Ego i adreçament cap a la Totalitat que som
Superació de l'escissió ment / cos
Re-equilibri entre polaritats i revalorització de la part emocional
Valoració d'una comunicació que impliqui el reconeixement de l'altre com a tal

Però malgrat que tenia molt bones intencions, i els objectius són lloables, el problema és que clarament aquest nous corrents mancaven i manquen de rigor científic. En realitat tota la cultura de la Nova Era ha causat una gran influència que jo anomeno “vírica”, en termes de comunicació perquè es replica molt fàcilment, doncs s’enten i cau en un terreny fèrtil, necessitat d’aquest missatge, però està mancat del rigor necessari, de la replicabilitat, de la possibilitat de comprovació. La eficàcia de moltes de les seves mesures vindrien contaminades per el funcionament potent de l’efecte suggestió, creença, o placebo.

Fixeu-vos en un fet important dels llibres o articles d’autoajuda. Tots estan plens de frases boniques, poètiques, sovint metafòriques. Això és una trampa. És el que fa molts anys que ja fan els astròlegs, quiromàntics, o tiradors de cartes del Tarot. Avui hi posen una pàtina de ciència i queda millor. Es tracta de dir coses genèriques però boniques a les que tothom s’hi pugui sentir representat d’una manera o d’una altra. Qui no té alguna faceta de la seva vida que no hi encaixi? Són coses de sentit comú.

La Bíblia i la majoria de escriptures i codis antics ja estaven formulats així. escrits amb paràboles, amb frases boniques, contradictòries si se’n fa una observació general, però que agafades una per una es poden utilitzar amb la intenció que es vulgui, i donar-li el significat que es vulgui. D’aquesta manera els profetes o sacerdots subjugaven als pobles amb les normes i lleis dels llibres sagrats. Aquests mateixos llibres donaven consol a les penes dels afligits. Igual que ara.

La societat canvia perquè està perdent aquest referent moral que li marcava una església i religió que fa temps que ja han quedat arraconats. I ara l’està buscant per si sola. Pel camí la gent experimenta nous models, però també és cert que té uns valors fonamentals, per exemple el de la família, encara que li posi molts colors o formats, segons ens diu la última publicació del CIS.

En aquest canvi de referents, i en els sentiments de pèrdua, en els dols, el nostre caos fa que l’autoajuda serveixi pel que serveix. Conhortar al que llegeix, com l’amiga o amic que sempre ens donen la raó, si blanc blanc si negre negre. Sempre trobarem resposta al que ens passa, ho interpretarem tal com volem. No sé si servirà de consell. Són frases ben escrites, utilitzant figures literàries que permetin sentir-s’hi identificat en alguns passatges i ja n’hi ha prou.Dit això, a vegades s’hi troben alguns consells bàsics amb origen científic, que potser valdria la pena destriar. Però el problema és que es presenten fora del seu context i es fan conclusions més enllà de les científiques. Fora de l’estudi clínic que ha demostrat el què ha demostrat, és arriscat arribar a moltes més conclusions.

Tinc una coneguda que ho havia passat malament però ara es troba molt feliç i em deia que en aquest moment havia arraconat tots els llibres del Walter Riso. Això demostra perquè serveixen els llibres l’autoajuda. Molt milllor una dosi de Walter Riso, que dos conyacs de cop.

Fins aviat.

IOGA i PLACEBO

Sat, 5 Mar 2011 19:22:02 +0100

Aquest post és sobre una conversació amb Sonia Cassadó i Jordi Canela del DIR. Com sabeu el DIR acaben d’obrir el centre YOGA ONE que nosaltres patrocinem amb la nostra barreta saludable de soja i fruita SOYJOY. La conversació tenia lloc durante l’acte JAPAN&TWEETS de tendències del Japó i gastronomia japonesa, que van presentar els bloggers Roger Ortuño de ComerJapones.com i David Esteban de Japoneando.com.

La conversa va acabar tal com diu el títol, Ioga i placebo. Va començar molt col·loquialment sobre si jo practicava Ioga, a la qual cosa vaig contestar que no però que coneixia algunes Assanes i que per tal fer exercici de flexibilitat o de meditació els utilitzava. De fet això equivaldria al que s’anomena ioga científic, segons he pogut investigar posteriorment. Vaig preguntar-lis de quina escola de ioga era el Yoga One, doncs havia observat que dins aquesta pràctica, han anat sorgint diferents escoles, com si fossin productes de supermercat, o religions evangèliques a la carta d’aquelles que se’n riu el Woody Allen a les seves pel.lícules. Al DIR s’hi fan tantes varietats de Yoga, que costa estar a la última moda.

Des del primer ioga desenvolupat anomenat Hatha ioga basat en el domini intern i extern del cos, per poder meditar a partir d’una sèrie de postures físiques, a altres més nous com el bikram ioga, el moshka-ioga o el kundalindi, tots persegueixen el control de les emocions. S’utilitza per exemple, el pranayama: que és el control de la respiració en sàncsrit; ‘prana’ és la energia mística present en l'aire respirat; i ‘yama’ és control.

Durant la conversa vaig voler ser molt sincer. Jo no sóc hindú. Jo no crec en Krishna. Encara menys en el Papa de Roma. Crec en el poder de la meditació i del exercici. Crec en les avantatges del ioga com a manera de control de les emocions, per rebaixar el cortisol i pujar els linfòcits T i el sistema immunitari. El fervor cap el ioga i tot l’orientalisme va sorgir sobretot a partir del final dels 60 a la costa oest amb el moviment hippy i les filosofies New Age.

Però com tots els moviments pendulars, potser van oscil·lar massa lluny, però és cert que veniem precisament de la banda equivocada. L’important, que volia deixar escrit en el post, és que en la pràctica del ioga, més enllà de l’escola, o filosofia que se segueixi, el que importa és el factor benefici que un n’obté. I és a partir de la creença. Al DIR em deien que intenten ser eclèctics i oferir tot el ventall possible de la oferta. Els hi explicava això de la creença, que s’hi tenen bons mestres, bons ioguis, i la gent creu el missatge, o senzillament saben transmetre bé el missatge a través de la comunicació, els efectes espectaculars de la gent a través del Placebo a de la creença són espectaculars.

Els hi explicava que l’efecte Placebo està com mal considerat, i en realitat, l’efecte placebo és curació veritable, a través de la suggestió o de l’autosuggestió. Com el cas dels anestèsics per exemple. O d’inflamatoris. Hi ha un llibre que no fa pas gaire he llegit, que justament es diu Placebo, del Dylan Evans de l’Editorial Alba. Explica com l'anestesista Henry Beecher durant la Segona Guerra Mundial mancat de morfina, administrava una solució salina als pacients als que havien d’amputar extremitats, i no només declaraven no patir molt dolor, sinó que tampoc patien problemes cardiovasculars. Henry Beecher es va seguir dedicant al món del Placebo després de la guerra i va estudiar aquest fenòmen a la Universitat de Harvard. El més interessant per mi es que va veure com en molts experiments l’efecte placebo, però si per exemple administrava un fàrmac anomenat naloxona, que és un antagonista dels receptors opiacis endògens, el dolor tornava a aparèixer. Per lo tant, quedava completament demostrat que el placebo, a través de la creença, o la fe en una cosa, en una persona, té uns efectes guaridors reals.

Vaig afegir que és el mateix que passa amb la homeopatia, i acupuntura o les flors de Bach, que només funcionen a partir del Placebo. Em va saber greu perquè la Sónia em va dir que se n’estava fent, i està clar... si li desmunto l’efecte creença deixa de tenir efecte!

La única cosa que jo em vaig no vaig comentar és que jo començaria a desmuntar de totes aquestes teories alternatives de la Nova Era, tot el que és superflu i innecessari i em quedaria amb el que realment han aportat de positiu. La meditació, el control, certa disciplina, l’exercici, hi han moltes coses dins del Ioga que són excel·lents. La espiritualitat, entesa com la comunió amb la naturalesa, tot això és perfecte, però agafar la filosofia hindú al peu de la lletra estaria un pèl passat en el temps potser.

En qualsevol cas un conversació molt interessant que em va donar peu a escriure aquest post.

Fins aviat.

PRIMING & ANCHORING

Sun, 27 Feb 2011 19:07:08 +0100

Els nous descobriments científics especialment en les àrees de la neurociència, aporten contínuament novetats en la ciència del Management. Descobrim com prenem decisions, perquè les prenem, i què les influencien.

El meu Bloc parla de la irracionalitat de les decisions, perquè normalment fins fa poc, especialment durant la època que jo vaig estudiar, i durant molts anys més, s’ha considerat al consumidor i l’homo economicus un ésser racional, empès a prendre decisions de caràcter racional, que maximitzaven el seu benefici o benestar. Poc a poc hem anat veient que no era així, i especialment a través dels gestors de Marketing hem après que el desig, per exemple, jugava un paper en les nostres decisions.

Però va arribar un moment que calia posar ordre a aquesta irracionalitat, i premis Nobel i acadèmics van fundar la branca económica de l’Economia Conductual que recull totes aquestes irracionalitats, i ens les clasifica per a que les poguem entendre.

També dins del Marketing, hi ha una escola anomenada NeuroMarketing que incorpora els avenços neurocientífics per entendre les conductes del consumidor des d’un punt de vista més replicable, i no tant interpretatiu, és a dir, més científic. Cal de totes maneres mencionar que la eina que s’utilitza sovint és la imatge per ressonància magnètica funcional i que de fet només ens diu quina o quines àrees del cervell estan participant en un moment donat a l’hora de rebre un estímul concret. Encara que ja és molt doncs permet saber si sentim rebuig, fàstic o plaer, sempre hi ha encara una part interpretativa.

Tanmateix, un parell de eines o constatacions provinents d’experiments psicològics pertanyents a l’economia conductual i al neuromarketing, són prou interessants i gens interpretatives: L’Anchoring i el Priming. el primer el podríem anomenar Anclatge, i el segon “Encebar”

Són dos fets estranys, el segon més conegut pels psicòlegs des de fa temps, i ara redescobert pel Neuromarketing i el primer un dels més intrigants de l’economia conductual i probablement relacionat amb l’altre.

L’Anclatge o Anchoring, consisteix, en el fet sorprenent que quan a un individuu el sotmetem a una estimulació prèvia sense cap relació aparent amb un altre objecte d’estudi, la tipologia o magnitud d’aquella estimulació prèvia tindrà un efecte en la resposta posterior de l’individuu, encara que el cas posterior no tingui res a veure amb l’estímul inicial. Un experiments tipus de Psicologia social sobre Anchoring consistiria en demanar per exemple a un grup de persones que anotin o memoritzin uns números a partir d’una cosa inconnexa amb l’experiment que es realitzarà com per exemple els seus últims números del DNI, o del carnet de conduir. Després en una experiment de subhasta se’ls demana que facin una puja per un objecte d’aparent igual atractiu per tots els membres. Es comprova com els nombres que els hi havien sortit abans, més alts o més baixos, els havien ancorat d’alguna manera en les seves puges. Qui tenia números alts, pujava més alt i que tenia números baixos, no pujava tant. Ben curiós. A investigar pels nostres negociadors de compres i Key Account Managers.

L’encebatge o Priming consisteix en un efecte similar descobert per la Neurociència. És l’impacte que té un primer estímul en el proper. Per fer-ho molt entenedor, per exemple si faig memoritzar un grup de paraules a una part d’un grup, i un segon grup de paraules a un altre grup, podríem fàcilment concloure quin grup és el que primer surt de l’aula, si sabeu que a un grup li hem donat la llista “cargol, avi, pensió, reuma” i a l’altre “atleta, llebre, jove, molla”. Ja fa temps que se sap que els estímuls previs influencien els posteriors, doncs el cervell necessita context per dotar contingut i sentit a les paraules o als estímuls que no entén per separat.

Quines conclusions podem treure, per exemple en les nostres empreses i marques? Doncs en primer lloc que no aplica la propietat commutativa i que l’ordre dels factors sí altera el producte. No és el mateix què es diu primer, ni per on es comença llançant un producte. En comunicació aquest fet, augmentaria encara més l`importància de l’anàlisi de les afinitats en la planificació de medis. Reafirmaria el fet que el medi exerceix una influència important en el missatge.

Aquests són dos dels nombrosos exemples que la neurociència ens està aportant. Cal estar atent per tal de canviar els paradigmes que hem estat fent servir durant desenes d’anys en les nostres organitzacions.

Fins aviat.

TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

Sun, 23 Jan 2011 19:12:53 +0100

Escolto per la ràdio aquesta setmana la següent pregunta d’un periodista al recent nomenat Vicepresident del Tribunal Constitucional d’Espanya, Eugeni Gay:

-- Sobre la prohibició de les corrides de toros ...el TC haurà de pronunciar-se sobre un afer que políticament ha creat un debat molt encès entre Catalunya i Espanya. Com podran ser imparcials si ja sabem que tres dels membres del TC són grans aficionats?

--Je! Je! Una cosa és ser aficionat a a a qualsevol cosa, i una altra cosa... per exemple... hi ha moltíssima gent aficionada a fumar...vull dir: És il·legal la nova legislació lligada al tabac?...doncs escolti'm...hi ha molts fumadors que consideren que es correcta, eh!, i... per tant una cosa és tenir una afició al que són els toros i una altra cosa és dir si una llei és constitucional o és anticonstitucional no té absolutament res a veure, però de totes maneres vull dir el que si li puc assegurar és que el tribunal constitucional tot absolutament tot , les sentències judicials els actes administratius , vull dir, de totes les administracions centrals i autonòmiques i tots el actes dels seus parlaments, els mira des de la presumpció de que aquests actes són constitucionals perquè tots els responsables d’aquest poder han jurat la constitució i normalment una persona normalment és lleial a allò que ha jurat...

Molta saviesa jurídica però al meu entendre, ignorància d’altres aspectes necessaris per comprendre la complexitat de la vida! Des d’un punt de vista antropològic, aquest senyor treballa en el grup de savis de la tribu que interpreta les normes que, abans, uns altres savis havien proposat com a lleis màximes i la tribu havia referendat.

Ara passaré per alt qualsevol debat sobre la dificultat d’adoptar i fer-se propi un conjunt de lleis com a normativa màxima legal, si hi ha una moralitat innata, dotada després de trets culturals en forma de religions per tot els racons del planeta. Per més detalls recomano el llibre de Marc D. Hauser “La Mente moral”. De totes maneres, en el cas que ens ocupa, el conflicte amb la Constitució Espanyola no seria tant amb una potencial immoralitat que no hi apareix, sinó amb el fet que si un magistrat té una moralitat que emana de creences profundament cristianes, podria entrar en conflicte amb una Constitució basada en una moral més laica.

En qualsevol cas el tema que volia tractar, és la miopia del vicepresident del TC Eugeni Gay, o la supèrbia dels magistrats i jutges alhora de pensar que ells estan immunes de biaixos originats per sentiments i emocions.

Una primera cosa que em ve al cap és el sistema judicial anglès de selecció de jurats populars. Hi ha tot un sistema establert per eliminar biaixos de qui ha de jutjar a l’acusat.

En el sistema de reclutament dels jurats populars hi han un pas que en termes legals anglosaxons n’hi diuen “Voir dire”. De fet és una entrevista bàsica amb preguntes obertes als potencials candidats per conèixer la seva actitud envers el que es va a jutjar. Per exemple, en els estats americans on s’aplica la pensa de mort, els membres del jurat han de complir dues característiques: Primer, no rebutgen categòricament la imposició de la pena de mort. Segon, no són de la creença que que davant d’un assassinat s’hagi d’imposar necessàriament la pena capital, és a dir que considerarien la cadena perpètua. Tot el procés de reclutament de potencials membres del jurat popular es fa amb la capacitat de recusació àgil de candidats per part dels advocats de les dues parts, amb l’objectiu això sí que el jurat sigui reflex transversal de la comunitat on resideix l’acusat.

Això es fa des de desenes de segles, per la saviesa dels pobles. Ara la ciència ens explica perquè cal recusar a algú quan li demanem que emeti una opinió imparcial i creiem que té algun fort biaix. El neurocientífic Antonio Damasio, de l’Universitat de Califòrnia del Sud on dirigeix l’Institut per a l'estudi neurològic de l'emoció i la creativitat ens ho ha explicat en el seus llibres. Va estudiar a persones que havien tingut lesions cerebrals amb un efecte molt específic: s’havien danyat la part del cervell on es generen les emocions. En tots els altres aspectes semblaven normals - exceptuant que acaben de perdre la capacitat de sentir emocions. L'interessant que va trobar va ser que la seva capacitat per prendre decisions es va veure afectada seriosament. Malgrat podien descriure el que haurien d'estar fent, en la pràctica els resultava molt difícil prendre decisions sobre on viure, que menjar, etc. Moltes de les decisions tenen pros i contres en ambdós costats. Em ve de gust menjar peix o vedella? Sense cap manera racional per decidir, no eren capaços de prendre la decisió.

Les emocions, explica Ignacio Morgado, en el llibre “Emocions i Intel.ligencia Social” són crítiques i fan que la presa de decisions no sigui un procés purament racional. En el mateix llibre, explica com algunes decisions milloren , segons uns experiments de Dijksterhuis i altres investigadors quan existeix un cert grau de distracció i hi ha menys deliberació, és a dir, quan utilitzem la nostra intuïció inconscient, potser emocional.

No vull refer en aquest article tota la evidència científica sobre el fet que difícilment podem escapar dels paranys psicològics a l’hora de prendre decisions. Les emocions existeixen, i sort en tenim. El que cal és que les identifiquem. Si hi han uns magistrats aficionats a les corrides, ells mateixos s’han de declarar incompetents per emetre un judici, i si hi han fumadors haurien de consultar a un metge per tal que els informi que la seva addicció també fa que s’hagin de declarar incompetents doncs la seva malaltia els altera el criteri a l’hora d’opinar sobre aspectes de la seva drogoaddicció.

Suposo que molta gent també ho té clar, quan es parteixen el color polític dels magistrats del TC. Era per posar una mica de ciència sobre tanta demagògia.

Fins aviat

LA ERA DIGITAL O WIKI-ERA

Sat, 22 Jan 2011 09:07:40 +0100

Al començament d’escriure aquest bloc preconitzava que estàvem davant d’un canvi d’era. La crisi econòmica del 2008, el replantejament de valors, l’irrupció dels països emergents, el nou lideratge mundial d’Obama, em feien pensar en un “canvi d’estat”, en una nova era històrica. Hauríem deixat enrera la era industrial per entrar de ple en la digital. La postmodernista per la emocional. Potser en els meus blocs jo hagi fet més èmfasi en els aspectes de la transició del postmodernisme a la era emocional. Tanmateix són facetes de la mateixa evolució. No es pot negar que la omnipresència del món digital a tots els racons de les nostres vides i l’acceleració amb la que està penetrant ens indica que és l’agent principal de canvi sociològic.

Les nostres relacions socials s’han alterat a causa d’internet, les nostres conductes, els nostres hàbits. Molts han millorat, altres també hauran d’adequar-se a aquest nou entorn. Fins i tot han aparegut comportaments i ritus nous. Tot això ja ho sabem perquè hi som immersos. No us vull donar dades estadístiques perquè a més al cap de poc ja estarien desactualitzades. El propòsit d’aquest bloc és senzillament fer veure quines connexions té la era digital amb la emocional o quines implicacions té aquesta era digital.

La era digital, ens connecta a tots en xarxa. Fa que reaccionem de forma super ràpida. Fa que no hi hagin barreres d’espai, la informació flueix lliurement per tot el planeta. Hi han virus (informació falsa ) però també funciona la selecció natural. Les idees que no interessen no es repliquen. La xarxa actua com amb una espècie de vigilants (bloggers o blocaires) i ara amb Wikileaks que com macròfags vigilen la moralitat del sistema.

La nostra economia avui en dia depèn més que mai de la digitalitat. Els mercats financers es mouen per institucions i particulars que intercanvien posicions constantment i que prenen decisions i interactuen sense veure’s. Atribueixen conductes, pensaments ( i per tant emocions) a l’altre banda de la xarxa, per tal de prendre decisions.

Amb aquest panorama tenim dibuixada una societat que es comporta de dues formes diferents:

1-Amb la gregarietat social de les formigues. Tal com les va estudiar i definir Ed Wilson, els animals socials com les formigues, o abelles, es poden estudiar individu per individu, però serveix de poc, perquè el nucli interessant és el grup. Quan més estiguem lligats per xarxes més ens comportem com les formigues. I els comentari no és necessàriament negatiu. Us posaré un exemple: En la recerca de menjar, o de qualsevol informació, aquests animals actuen de forma dispersa, però quan n’hi ha un que troba un indici, immediatament es produeix una cadena d’informació que arriba fins la formiguer o rusc, que és molt més forta quan més rotund i consistent sigui l’indici. De fet aquesta manera d’actuar en xarxa no és única en la naturalesa doncs és la mateixa manera d’actuar de les neurones cerebrals. La societat humana estructurada en xarxa digital faria el mateix: Les noves idees es retroalimenten. Una idea si es potent marca una direcció. És el fenomen de les tendències. Ara és possible amb la connectivitat de la xarxa. Els nostres avantpassats artròpodes ho varen fer possible amb els intercanvis químics feromonals i les antenes.

2 - Amb la irracionalitat de totes les decisions emocionals. En una societat cablejada en xarxa com un cervell, en cada moment es produeixen milions de comunicacions i decisions de la mateixa manera que en les neurones del nostre cervell. Per seguir amb l'analogia, al final de cada neurona asseguda davant l'ordinador trobem una persona amb un cervell (oblidem per un instant les ocasions on hi ha ordinadors prenent decisions a través d'algorismes). Això ens fa veure que aquest gran cervell anomenat xarxa, actua per tant igual de irracional o emocional terme que m'agrada més, que el seu petit germà situat al cap de tots nosaltres. Damasio ens ho explica molt bé en el "Error de Descartes". Les amígdales, i la memòria emocional, l'escorça cingulada i la seva capacitat de resolució de conflictes morals entre el desig i el escorça frontal molt més racional, els ganglis basals, el hipocamp, i tot el nostre resta interessant cervell emocional. Ariely, Akerlof, Kahneman, i tots els estudiosos del comportament de l'Homo economicus irracional i la seva influència en la nova economia del comportament ens n’han omplert d'exemples. Ara entenem conceptes com el poder del qual és gratis, de l'aversió a la pèrdua, de l'aversió al risc d'uns més que altres, de l'efecte "marc" que explica que depèn com s'emmarqui alguna cosa tindrà percepcions diferents, i per només donar un petit exemple, de l'efecte de la cobdícia i pànic com efectes pro-cíclics de les emocions en els moviments borsaris, econòmics o especulatius.

En resum, hem entrat en la era de la immediatesa, la era de Wikileaks, Wikipedia, Wikinomics on tot és ràpid, on alguns proposen que es deixi que la societat gestioni els problemes i la informació a través de la xarxa doncs sovint ho fa millor que de la maneres tradicionals i antigua, pels fets que hem explicat a dalt. Crec que val la pena explorar-ho si més no, doncs ja hi han algunes evidències que així ho demostren. De fet jo ho portaria més enllà i començaria a explorar la Wiki-cràcia, i la Wiki-política. Jo us ho explicaré un altre dia.

Fins aviat!

XARXES SOCIALS I ETICA

Sun, 5 Dec 2010 10:56:38 +0100

És evident l’interès que actualment desperta la transmissió de coneixement, idees o memes a través de les xarxes socials. Fascina descobrir la seva riquesa de matisos. Alguns experts d’aquest àmbit, i per entendre-ho millor, li donen entitat pròpia i ho analitzen des de la seva dimensió més immaterial, no social. Analitzen quines regles segueix la comunicació dels missatges, o com es comporta la transmissió cultural en la realitat. Per exemple, aquests experts han vist com aquesta transmissió segueix moltes pautes observades en la naturalesa, obeint per tant moltes de les seves regles. Pensem per exemple i en primer lloc en les de la selecció natural, però també en els canvis de fase, o els comportament de les epidèmies d’una malaltia per posar alguns exemples.

Les xarxes socials són els vectors d’aquesta transmissió, i estudiar-les és fantàstic. Per què existeixen les modes? Igual que els grills quan sincronitzen el seu cant, o les cuques de llum els seus patrons d’enllumenat, és possible sincronitzar les nostres criatures a una moda de braçalets de Panini igual que faria el flautista d’Hamelin, o els ja no tant petits als braçalets de la Sara Carbonero? Per què es posen d’acord els càntics de més de 100 mil espectadors d’un camp de futbol?

M’agrada conèixer les facetes de la transmissió de coneixement cultural entre les xarxes socials. Estudiar els detalls del que han de tenir aquests memes per a replicar-se adequadament, saber que és el que fa que hi hagin memes escombraria o virus que es repliquin, malgrat la seva falsedat, per què hi han tims i com funcionen, les característiques que el que anomenem relats o storytelling en anglès i molts altres aspectes.

Apart de tot aquest interès personal, ja fa uns quants mesos que hi remeno professionalment per un llançament del 2011. He parlat amb agències de generació de boca orella o WOM (Word of Mouth), d’influència a bloggers, de gestió de comunitats, de mitjans digitals, de Relacions públiques digitals, i altra fauna del món de la gestió de xarxes socials. A més vaig ser fa poc al Japó i a la Xina a on vaig poder veure l’us d’internet que es fa en aquest dos països. Al Japó, la gent té poc temps, treballa o estudia lluny de casa, i es passa molt temps en transport públic. És per això que tota la joventut utilitza el seu mòbil per comunicar-se, amb el teclat preferentment, la major part del dia, i accedeix a les eines de les xarxes per saber de les seves amistats. A la Xina, hi passa un altre fenomen, com que ningú se’n fia dels medis d’informació controlats pel govern, la població cerca la informació que pengen els bloggers de la seva confiança. Això ha portat que la Xina sigui un dels països amb més penetració d’internet i seguiment de blocs.

Però també vaig poder veure el que les agències de publicitat i companyies com nosaltres intentàvem fer, la qual cosa era molt lícita. Intentàvem influir la opinió d’aquells que opinaven sobre les noves tendències, o productes de moda, o productes d’alimentació saludables, en definitiva, sobre idees. I m’ha fet pensar que si bé malgrat tot jo estava molt tranquil moralment per la tipologia dels productes dels quals intentava influir el consum a la societat, pensava que no sempre pot ser així. Pot passar que empreses amb productes no tant fiables, sedueixin a bloggers incautes que no tenen perquè saber necessàriament de tecnologia, o legislació. Potser si que n’hi hauran que adquiriran reputació, jo en conec a Espanya, però també sé que se’ls hi poden escapar coses. La pregunta seria. Si les xarxes són els actuals vigilants, qui vigila els vigilants? Podríem dir, que actualment estem a les mans de la ètica dels bloggers i dels lobbistes que actuen sobre ells, normalment les empreses de marketing digital i els seus clients?.

De fet sempre acabem per espetegar en la necessitat de que i hagi un cert factor regulador. No ha de ser necessàriament el govern, ni caure en el parany que els mercats ja s’apanyen per regular-ho tot. Però com es regula internet?

Les xarxes tenen alguna mica de regulació pròpia, com per exemple a facebook si es detecta que algú ha enviat més de 3,000 invitacions d’amistat i en canvi no ha rebut més d’un 1% de respostes positives es considera que és spam o propaganda comercial, i facebook bloqueja automàticament durant 15 dies el suposat correu comercial. També hi ha una limitació d’amistats, encara que no de fans, o de seguidors. És a dir, hi poden haver grups o causes amb un administrador de més de 35 mil persones però no hi pot haver ningú amb més de 5 mil amics.

Un altre element a considerar són els motors de cerca. Google. Si creiem que el primer que surt quan cliquem una paraula és el que més s’acosta al que estem cercant ens equivoquem. Normalment els algoritmes que hi han darrera posicionen primer el lloc d’internet que més vegades han clicat els navegants que han buscat aquella paraula, però també aquells anunciants que al voltant d’aquella paraula volen posiciojnar els seus productes. D’això s’en diuen estratègies SEM i SEO (Search Engine Management i Search Engine Optimization). O sigui que si busco un hotel barat al centre de Paris amb Google, he de tenir clar que necessàriament serà el més barat, sinó un que està fent una promoció a través de Google d’hotels barats. Per tant internet es converteix en un medi com qualsevol altre, potser més ric, doncs puc utilitzat altres cercadors, xarxes més obertes, preguntar-ho a forums, a xats, però mai en tindré la certesa.

Una estratègia d’algunes empreses de Relacions públiques digitals, o de community managers és la d’infiltrar-se com a talps dins de forums o xats. És ètica aquesta suplantació? La estratègia consistiria en deixar fer una pregunta i contestar-la amb una altra identitat. Per exemple: Algú sap si val la pena pagar el diferencial entre un televisor LED i un de plasma? Si, jo ho he provat i ... I així milers d’exemples.

Per tant si hem de dubtar de la integritat dels forums o de la credibilitat i honestedat dels bloggers, estem on estàvem abans! Igual que la credibilitat de cada periodista o cada capçalera editorial actual dels medis actuals. I ja sabem la credibilitat que ens mereixen. Per tant estem on havíem començat. O potser no? Suposo que la riquesa de més informació i més capacitat de contrastació de la xarxa permet posar en més dubte qualsevol cosa. L’important és qüestionar-s’ho tot en temps molt més ràpid. I no creure-’s res. Aquest és el principi de la societat 3.0. En aquest sentit, la tasca de Wikileaks desvetllant secrets de qualsevol Estat és positiva. Ho he visitat, i no sembla que la informació desclassificada vagi a posar en perill al Pentàgon. Però potser sí que afecta la seva imatge.

Fent una mica de prognòsi crec que la xarxa ens acabarà donant una espècie de Wikiètica, producte de la evolució natural, amb motors com el Wikileaks, i altres eines com el video viral “Kit Kat Killer” de Green Peace contra Nestlé per utilitzar oli de palma en els seus productes. Ens agradi o no la mateixa xarxa s’encarregarà de posar les coses al seu lloc en nom de la societat global.

Fins aviat

PAPA I DONES

Sun, 14 Nov 2010 12:22:54 +0100

La visita que el Papa de Roma ha fet a Barcelona ha tingut una sèrie de repercussions força interessants que han fet reflexionar als observadors de la societat.

No em referiré a la poca mobilització de la població pels carrers de Barcelona que va fer que el papa anés molt més ràpid del previst, alterant tot el timing dels periodistes, ni al debat sobre l’acusació papal al laïcisme del govern actual, sinó al debat sobre el paper que juguen les dones a L'Església Catòlica, perquè ens porta a reflexionar sobre el paper de les dones en les organitzacions.

Fa encara no dues setmanes en una classe a l’Escola Superior de Comerç Internacional, preguntava a un grup de joves americans, si sabien el paper de la diversitat a les organitzacions. Moltes mans aixecades i totes les respostes correctes: Obtenir la visió adequada, rica, de tot l’espectre d’una societat, que permeti prendre les decisions encertades, fruit d’una deliberació que reculli tots els punts de vista, sense biaixos. La societat americana tant diversa fa temps que se’n va donar compte. Cal admetre matisos, una cosa és dir-ho i l’altra practicar-ho.

Però a Europa, un continent amb religions i races molt més compactes tenim un camí molt més difícil. Penso en els romanesos a Itàlia, els turcs a Alemanya, tota la banlieu de França, tota la nostra immigració, i tant d’altres problemes. Però retornem al paper de la dona a l’Església.

Veure tota la Cúria de blanc, arrenglerats cerimoniosament al voltant del Papa, tots amb les seves Mitres daurades empastifant l’Altar de la Sagrada Família, i després unes mongetes servils abillades de negres netejant l’esmentat altar va ser una imatge que ha fet reaccionar a uns quants col-lectius.

Que quedi clar, que des del meu ateisme apostòlic, penso que ja s’ho faran, però que com a especialista en organitzacions la recomanació és clara: O es produeix una reforma clara en aquest aspecte o el distanciament de la societat cada vegada serà més profund. L’Església catòlica, la Institució, no el concepte abstracte de comunitat, està derivant més cap a Societat Secreta, tipus Grup Bilderberg que cap a una filosofia universal, o manera de veure la vida.

Les postures sobre el preservatiu i la Sida, l’avortament, l’Eutanàsia, l’homosexualitat, la família, i en general sobre les concepcions de la dona a la societat, provenen de una institució on la dona hi té un paper de sobmetiment.

A les organitzacions que no tinguin una cúpula directiva prou diversa els pot passar el mateix que la Església Catòlica, o que les altres religions Monoteistes com l’Islam o el Judaisme. Totes dues altres excepcionalment masclistes. Alguns han debatut aquests dies la possibilitat de deixar de banda el celibat per no restringir tant les vocacions sacerdotals i a la vegada reduir els cassos d’aberracions i escàndols sexuals que omplen l’agenda Vaticana últimament. Potser si, alguns han dit que ja seria massa tard. Que fins i tot els pastors evangèlics ja pateixen escassetat de noves vocacions. Però quant al debat del tema de la riquesa d’idees, la convivència conjugal, familiar, obriria les ments d’una sèrie de gent que fins ara opina purament des de la teoria.

Hi han hagut a prop de quaranta Presidentes o Primeres Ministres de països en els últims cent anys. No crec que els hi calgui demostrar res. Són elles qui haurien de liderar la revolució interna per obtenir el poder, o allunyar-se dels principis d’una Societat Secreta que no vol llegir la pàgina que té oberta la societat.

FIns aviat

LIPDUB

Fri, 14 May 2010 01:10:26 +0200

EL LIPDUB és un fenòmen originat no fa pas gaire. El vull recollir en el meu bloc perquè és he vist que és un potencial instrument de management emocional.

Els lipdub, que en català vindria a ser “doblatge labial”, són uns tipus de vídeos musicals fets per gent amateur, que combinen la sincronització labial de un grup nombrós de gent que participa, filmats en plànol seqüència i posteriorment doblats en audio. El pla seqüència és una tècnica cinematogràfica que consisteix en prendre un pla amb successió contínua, això vol dir sense talls i amb la càmara movent-se per l’escena i els actors entrant i sortint del plànol. En els lipdubs la gent va vocalitzant sincronitzadament els llavis amb la lletra d'una cançó que escolten, i que després es monta a sobre del vídeo. La gràcia és anar substituïnt uns individus per altres a mesura que la gravació es va realitzant.

Cal una preparació prèvia important. Els pioners i els més visionas a la xarxa són els fets per joves estudiants de facultats. Els top són els de Canadà. Per exemple el “I got a Feeling” de Black Eyed Pears té moltes versions universitàries. Una vegada acabat aquest vídeo. es penja a Youtube, a on s’espera que es vegi. Hi han Lipdubs que s’han vist més de 5 milions de vegades. Només cal que aneu a Youtube i cliqueu Lipdub, per trobar el millors i els més vistos. Així us en fareu una idea.

Diuen els entesos que un bon Lipdub ha de semblar espontani, versemblant, sense que sembli preparat, amb quanta més gent millor, amb humor i bon rotllo.

La primera vegada que es va utilitzar aquest terme va ser al desembre de 2006. Uns dels primers van ser uns estudiants universitaris alemanys que van llançar un lip dub que es deia “What do you do after studying?” Un any més tard, una vintena d'universitats al món s'han unit el projecte University LipDub Community. A Internet trobareu un gran nombre de lipdubs realitzats per estudiants.

Un dels més famosos és el que al Quebec, el setembre del 2009, dos estudiants de comunicació de la Universitat del Quebec a Montreal (UQAM) varen realitzar amb la cançó I Gotta Feeling del grup The Black Eyed Peas amb 172 estudiants en 2 hores i 15 minuts, creant un Fenomen internet a YouTube.

A Espanya un dels famosos és de la felicitació de Nadal de Vueling feta al 2009. No és tan amateur però té el mateix esperit.

Un instrument com aquest és una eina integradora fantàstica. Realitzar u lipdub en un grup toca els elements emocionals més importants dels seus membres. El sentiment de pertinença o el treball per un objectiu comú. La satisfacció en el lloc de treball, el fet de passar-s’ho bé. No és fàcil fer-ne un, requereix esforç, planificació, coordinació, creativitat, i una realització perfecte. Un exemple clar del que ha de ser un producte d’un equip d’Alt rendiment.

Fins i tot crec que pot ser una eina integradora de famílies, on pares i fills, avis i tiets, en la gravació d’un lipdub s’ho passin bé, i a més vegin un resultat producte del treball conjunt.

Jo he vist vídeos del meu fill penjats Youtube, fent parcour amb els seus amics. (El parcour és aquest esport que consisteixen saltar per sobre dels mobiliari urbà), però penso que un Lipdub fet a la empresa o família, seria molt divertit i cohesionaria molt més.

Quan en fem un, ja us ho diré!. Fins aviat.

HEDGE FUNDS I LA CRISI GREGA

Sat, 8 May 2010 11:39:08 +0200

Durant aquests dies estem tornant a viure una volatilitat exagerada dels mercats borsaris i financers en general. El dijous 6 de Maig l’index Dow Jones va baixar durant uns minuts al voltant d’un 9%. Al final de la jornada se n’hi va deixar prop de tres. Durant la setmana la majoria de borses mundials van perdre gairebé tot el valor acumulat des de començaments d’any. En el cas de la espanyola la borsa ha baixat més d’un 20% aquest any.

S’està investigant si el pànic va ser provocat per un error humà. Es diu que va ser un operador que aparent va confondre una venda de 16 bilions per 16 milions d’accions de P&G. Alguns altres analistes de Wall Street han identificat la causa en que els fons Hedge més actius, tenen cobertures automàtiques relacionades amb el tipus de canvi. Un moments abans el Dolar havia baixat de la cotització clau de 90 Yens, provocant una sortida massiva de posicions. No ho crec. Molts atribueixen aquesta volatilitat a la profusió de màquines a l’hora de fer les transaccions borsàries. Els ordinadors usen algoritmes matemàtics, i a la vegada treballen en velocitats de nano-segons, obrint i tancant posicions per apoderar-se de fraccions minúscules dels canvis de preu dels valors financers, siguin cotitzacions, tipus de canvi o d’interès. Les màquines no entenen d’errors humans, i segueixen exactament les instruccions amb les que han estat programades.

Afortunadament alguns polítics han identificat la causa i no estan disposats a permetre aquest tipus d’especulacions. Han ordenat investigacions, i fins i tot Grècia va prohibir durant aquesta fase prodròmica, la venda de posicions a curt, és a dir especulant a la baixa.
Però en qualsevol cas jo estic convençut que no és aquest l’origen.

És cert que hi l’economia europea té moltes febleses. Hi han assimetries a Europa entre la política monetària central i les polítiques fiscals locals. El pacte d’estabilitat és insuficient. Un tresor públic europeu ho solucionaria, evitant les especulacions, i abaritint el cost del deute. Però la sobirania de cada país disminuiria, i aquest és el principal escull.

Vinc dient en aquest bloc que el comportament borsari i l’econòmic en general es basa en una sèrie de mecanismes racionals que intenten regular la irracionalitat dels actors. Fins que no s’entengui això, estarem instal·lats en aquest tipus de moviments. Tanmateix, el comportament irracional dels individus es difícil de predir, el de les masses, una mica menys. Fins i tot pot ser fàcil d’influir. Les màquines soles només es poden aprofitar de les tendències, dels canvis minúsculs, però no poden llegir els diaris, escoltar el polítics, expressar les seves inquietuds. Això ja ho fan els grans operadors de Hedge Funds que mouen al voltant de 2 trilions (americans) de dòlars.

Alguns Hedge Funds s’especialitzen en treure rendibilitat d’actius en dificultats. Inverteixen en deute sobirà (bons, lletres dels Estats) expressament d’aquells que estan en situació difícil i han de pagar un tipus bàsic superior al dels actius sense risc (tresor americà, bon alemany). A la vegada per cobrir-se de l’elevat risc que tenen aquests tipus d’inversions, utilitzen cobertures, d’on ve el seu nom (Hedge vol dir cobertura). una cobertura vol dir fer una inversió contrària a la inversió de risc realitzada, per què si surt malament aleshores queda compensada la pèrdua. Generalment això es fa en derivats i futurs, prenent posicions a curt, que són aquelles on es guanya si el reu de l’Actiu baixa, o està per sota d’un valor que jo he contractat.

Posem exemples: En el cas grec, els Hedge van estar comprant un atractiu deute sobirà de Grècia, que per causa de la seva qualificació de risc havia de pagar un sobrepreu (spread) o tipus molt per sobre del bon alemany, o actiu de menor risc. Lògicament el deute grec només pot ser atractiu per inversors arriscats, o molt sofisticats. Aquesta és sofisticació que tenen els fons Hedge. Cobreixen el risc grec amb posicions a curt, baixistes de la seva mateixa borsa o sistema bancari. És a dir que si l’index grec baixa ells hi surten guanyant.

A la vegada aposten més enllà. Saben que els medis de comunicació els agrada generar titulars. En canvi, la probabilitats, els matisos, la complexitat es deixen pels articles de fons i d’opinió que molta menys gent es llegeix. La opinió pública està influenciada els titulars, pels breus de les agències de notícies. Per la informació de 24 hores en forma de titulars, que els medis van comunicant. Per les portades dels diaris. Per tant, les declaracions que alguns actors estan fent sobre la feblesa d’altres economies, o de la possible repercussió de la crisi grega a altres països, i al conjunt europeu, afavoreixen els interessos d’aquests Hedge que hi veuen la següent oportunitat d’atac. Amb un un cert grau de risc, aprofiten el país, moneda o sistema en aparent dificultats i juguen a la baixa. Aquest seria el cas dels actius portuguesos, espanyols, els mal anomenats PIGGS per la comunitat anglosaxona, o del cas de la moneda europea. Quan més s’afebleixi la moneda, si jo he agafat posicions a curt, tot això que hi guanyaré.

Per tant no seria il·lús pensar que amb una situació de posició a curt, els grans operadors tindrien un interès creat en intentar fer baixar aquest valor? Jo no sé fins a on arriben les ramificacions d’aquests interessos. Em sembla molt estrany la concatenació de declaracions negatives que poden sortir a premsa aquest dies de pànic. Em fa la impressió que el FMI, els qualificadors de deute (Moody’s, Satandard & Poors), o les agències de notícies com Reuters, alguns polítics i els grans moguls de la comunicació, com Rupert Murdoch, i altres grups, tenen una mateixa direcció. Agafem per exemple l’agència de qualificació Moody’s. El seu principal accionista és el grup Berkshire Hathaway de l’inversor Warren Buffet. Hi pot haver independència? Està assegurat el bon govern societari? No treballa el Sr. Aznar pel grup Murdoch? No hi hauria una convergència d’interessos per fer trontollar l’aeconomia espanyola?

Hi han hagut aquesta setmana moltes dades econòmiques positives. El que Espanya hagi sortir de la recessió creixen un 0,1% després d’un any i mig. Una bona dada de creació de llocs de treball als EUA. Moltes presentacions de resultats d’empreses positives. Tanmateix els mercats financers no se n’han fet ressò. Els hedges i el seu grup d’interessos no deixaven aixecar el cap al rally baixista. Durant la feble sortida de la crisi als EUA, quan la borsa va començar a descomptar-ho la primera setmana de Març del 2009, el president dels EUA. el de la Reserva Federal i altres autoritats, no van deixar que això mai passés. Sempre sortien amb declaracions optimistes i positives que feien que els mercats tornessin a remuntar. Com que la fortalesa d’Obama i Bernanke no és la mateixa que Trichet, Van Rompoy, i el FMI no és que ajudi gaire, sinó més aviat al contrari, aleshores, els Hedge campen pel seu aire.

Recordo la inflexió que va fer el petroli des de 147 $ el barril fins al valors mínims per sota 50 $. Això va passar el Juliol del 2008 i va ser provocat per la prohibició durant 15 dies d’operar a curt. Immediatament va començar la davallada del preu del barril de petroli. Quan les autoritats gregues han prohibit les operacions a curt amb el seus valors, la davallada s’ha aturar immediatament. Que impedeix que facin igual en els governs que pateixen la especulació?

Els instruments financers com els Hedge són eines que el mercat utilitza per donar més agilitat. Per exemple hi han fons Hedge anomenats d’Arbitratge que generen plusvàlues aprofitant les petites ineficiències de preu entre valors, tipus de canvis creuats, i altres. Són com els bacteris, o animals sapròfits que reciclen les restes de la natura. Algú apel·lant al lliure mercat i al no intervencionisme, podria defensar aquest sistema deixat actuar lliurement. Però la naturalesa està en equilibri, i en canvi el lliure mercats ha demostrat la seva ineficiència. Les diferents crisis que el sistema ha anat provocant ho demostren. Bombolles i atacs financers com el sofert per la Lliura Esterlina, els Tigres Asiàtics, Mèxic, Japó, les dot.com, els valors immobiliaris, les crisis petrolieres, la inflació de les matèries primeres i aliments, totes aquests episodis deixen pobresa i concentren la riquesa. Gairebé la majoria d’aquestes crisis han deixat morts fruit de les revoltes populars, o de la situació de pobresa posterior. A Grècia també.

Seguint el símil natural serien com una sobre-colonització bacteriana que genera infeccions, quan l’organisme està feble. En aquests cas la naturalesa humana ha après a posar-hi remei a través de medecines. Això és el que recomano. Una investigació i regulació d’aquests mecanismes més a fons. Aquesta medecina pot ser natural, com és el cas de les declaracions de Obama, Bernanke i altres autoritats econòmiques americanes, però si l’atac és superior a la capacitat de defenses pròpia cal utilitzar mètodes més contundents, com la regulació i prohibició temporal. Cal investigar qui va filtrar el rumor fals de que Espanya havia demanata ajuda al FMI, Aquest va ser un detonant baixista important. Cal anar fins al fons doncs l’impacte econòmic és molt més gran que qualsevol altre delicte financer. La sobtada caiguda producte d’un “error” humà, té molts paralelismes a aquella caiguda de Wall Street provocada per l’operador de Societé Général Jerôme Kérviel a començaments del 2008.

Crec que anirà quedant demostrat com la economia cada vegada és més irracional, però que hi han uns actors que saben moure els seus fils, i altres que encara no. Desafortunadament, a aquestes alçades de la pel·lícula ara per ara en saben més els dolents.

Fins aviat

BLACKBERRY

Sat, 1 May 2010 11:51:10 +0200

Aquest giny tecnològic és objecte de desig per a molts, i de rebuig per altres. Molts directius el demanen com a un assoliment o fita de la seva carrera executiva. Per a ells suposa un símbol de confirmació de status. Al seu temps va suposar un avenç, especialment per les àrees executives per anar baixant cap a les àrees comercials, i de serveis. Però al passar els anys cal incorporar aquest element al bagatge sociològic, igual que qualsevol avenç tecnològic, com el telèfon mòbil, i analitzar si se’n està fent un bon ús o no.

Jo no ho estudiaré ara de l’àmbit sociològic, però, el té. De ben segur que igual que l’aparició del mòbil ha tingut un efecte en la dinàmica de les famílies, aquest aparell que fa que alguna gent no desconnecti del mail ni a les sales d’estar de casa seva té la seva importància.

Lògicament no totes les professions o classes socials tenen tanta dependència del correu electrònic. Està clar que un broker o contratista ho poden necessitar molt més que un escriptor, o cuiner, però hi ha gent que sembla permanentment connectada a la seva màquina. Fins i tot podríem estar parlant d’una nova addició, i dependència.

Per tant del que jo vull parlar avui, és del que no he vist encara: Un manual regulador de bons usos i maneres de la BlackBerry!. He cercat per Internet i no he trobat gaire cosa. Interessos creats? No crec, senzillament és un meme que no interessa. Fins que no hi hagi gent massa addicta, i que se’n vulgui desenganxar, o parelles fartes de ser relegades a un segon plànol per culpa de la BlackBerry això no rebrà atenció periodística.

Hi ha un tercer motiu. Líders organitzacionals interessats en crear equips d’alt rendiment i que volen regular l’ús de la BlackBerry, per tal de mantenir l’atenció de les reunions i les trobades en el punt òptim, sense perdre l’eficiència organitzativa. Per aixó vull compartir algunes idees per la xarxa.

En primer lloc: Quina és la avantatja principal de la BlackBerry (i l’IPhone o qualsevol giny que permeti connectivitat amb mail i sms immediat). Doncs ubiqüitat gairebé total, constant i immediata amb el correu electrònic. És com si tinguéssim l’ordinador del despatx a la butxaca. Bé per alguns, jo el primer, això ho veuríem com una desavantatge!

També en té d’altres. Agenda personal sincronitzada constantment per concertar cites. Avís de cites, Accés a internet, etc. Però el que va suposar l’èxit de la BackBerry fou veritablement la capacitat de visualitzar el correu entrant de forma immediata.

Aleshores, quins inconvenients li trobo. Un primer és que les persones no saben discriminar quan han de parar aquesta eina. La majoria de reunions en les que participo, tothom té al seu davant la seva BlackBerry en mode silenciós. I durant la reunió de forma constant, es van produint vibracions a la taula, que òbviament son percebudes per tothom i que provoquen que el propietari de l’aparell intenti de forma discreta mirar qui és el causant de la vibració descrita. AIxò podria pasar també amb els mòbils és cert. Però si sumem les vibracions de les trucades amb vibracions dels mails entrants, la sala experimenta una vibració en grau 6 de la escala Richter.

Un altra problema, és que la qualitat de les respostes no és la mateixa. A vegades si m’he quedat una mica tard per preparar un comunicat i l’envio al vespre, enganxo a la majoria de directius en mode “BlackBerry”. Llavors corro el perill de rebre alguna resposta immediata de dues línies, escrita des del sofà de casa, o des de la cuina. I clarament no és el que persegueixo.

Si la reunió ja és més nombrosa, o avorrida llavors ja pot passar que la temptació sigui massa difícil d’evitar i la persona prioritzi contestar el seu correu personal que estar atent a la reunió.

Durant la creació d’equips d’alt rendiment a Pfizer Consumer Healthcare ara inserit a J&J, havíem acordat que per facilitar la efectivitat de les reunions de grup calien una sèrie de mesures. Clarament creiem en el treball en equips, i sabíem que ens oferien tenien moltes avantatges, com per exemple que podíem arribar a decisions de millor qualitat, o que milloraven la comunicació, entre moltes d’altres, però també presentava inconvenients. Decisions a vegades més llargues de prendre, aparició de conflictes, etc. Per tant calia estar molt concentrats i ser eficaços en la gestió del temps, i la participació de les reunions.

A partir d’aquest aprenentatge, vàrem establir unes normes de conducta. Quedava expressament prohibit l´ús d’ordinador, telèfons, BlackBerries i cap altre element tecnològic durant les reunions i deliberacions del Comité Directiu. Sembla lògic, al cap i a la fi només passava dos dies al mes i venia gent e tot el mon. Calia molta atenció. Però al cap de la setmana hi han moltes més reunions, i es fa molt difícil decidir en quines es pot baixar el nivell d’atenció requerit. Hi han reunions, on hi participen assistents per informació, i no per deliberació, per exemple.

Però la meva filosofia d’equips d’alt rendiment és que tot els equips participen de tots el altres. Per tant, si quan un parla, i l’altra està està escrivint per la Blackberry és un una manca de respecte.

El que jo proposo és que les empreses que vulguin esdevenir d’Alt rendiment, generin uns protocols de gestió del temps i gestió de les reunions, entre altres habilitats directives, on regulin l’ús de les BlackBerries. Aquesta regulació podria dir algunes coses com: Totes les BlackBerries, i telèfons mòbils estaran desconnectats i fora de la vista. Serà potestat del líder de la reunió autoritzar que es consulti alguna trucada si prèviament s’avisa i s’explica el motiu de la urgència. En qualsevol cas, les reunions tindran la/les pauses necessàries per a que es puguin consultar, respondre els correus, o fer les trucades pertinents sense haver d’interrompre la reunió.

També proposo que no es respongui mai des de casa, ni si s’està de viatge perquè escriure amb els dos polzes dempeus, no és la millor manera de reflexionar i organitzar la ment per a comunicar-se. De fet proposo que quan s’arribi a casa, es gaudeixi de la família, de la lectura o del que es vulgui i es desconnecti absolutament dels correus electrònics. És la millor manera de poder dormir i tenir un bon son reparador per a estar l’endemà fresc i descansat.

Fins la propera